Cartes ensucrades (II)

Continua la mini-novel·la dels enamorats del temps! Si t'has perdut la primera part... Llegeix-la aquí mateix!  

Capítol 1: Tot té un principi, t'en recordes del nostre?

Mira a sota la tauleta

L’esperada carta no va arribar l’endemà, sinó al cap de tres dies; que se’m van fer més que llargs.

11 de març de 1731

Hola Eudald,

Tal i com em va dir, no li tornaré a parlar de vostè. Ai! Perdoni, vull dir perdona. No et tornaré a parlar de vostè. Em sap greu haver-te contestat tan tard, però no m’ha sigut possible fer-ho abans. Com que sé que m’ho acabaràs preguntant; doncs he estat fent punta de coixí per posar als llençols que regalaré a la meva germana Gertrudis que es casa aquesta setmana. A més a més també he estat molt ocupada fent feina del monestir.

Has descobert alguna cosa sobre com es transporten les cartes? Jo si que he descobert alguna cosa... tot i que no sé si hi té gaire a veure. Bé, en tot cas, t’ho explicaré per si de cas. Aquesta nit, quan estava a punt de començar a escriure’t la carta, la ploma d’escriure ha caigut al terra. M’he ajupit per agafar-la però se n’havia anat rodolant fins a sota de la meva tauleta de nit; així que he allargat el braç per agafar-la ,però no la trobava i m’he estirat al terra. Aleshores he trobat un escrit molt vell gravat a sota de la taula. M’ha sigut molt difícil desxifrar què hi deia però finalment he aconseguit esbrinar el significat d’algunes paraules:

“Aquesta tauleta... secret. El trobarà... mateix.. Només has de b... una mica.”

Podria ser que s’estigués referint a la meva taula? Pot ser que el secret de les cartes hi estigui amagat? Sembla que sigui una mena de endevinalla, per tant és possible que no tingui cap importància, però tot i així hi ha alguna cosa que em fa pensar que això podria ser una bona pista... També hi havia una mena de dibuix de la taula assenyalant damunt del primer calaix.

Bé, em sap greu però he de marxar. Aquesta nit he de dormir molt perquè demà m’espera un dia molt llarg.

Espero rebre una resposta teva ben aviat, en la qual m’expliquis què en penses del que t’he explicat.

Victòria.

Quan vaig saber el que havia descobert la Victòria, em vaig intrigar molt. Tenia moltes ganes d’investigar-ho i de mirar si jo trobava alguna cosa semblant a la meva taula, però en aquell precís moment no tenia temps. Havia de marxar. Ja feia deu minuts que hauria de ser a la universitat, i a més a més, abans havia de passar per la fleca i comprar dues barres de pa. Sort que estava buit quan hi vaig arribar.

- Bon dia, què voldrà? - Em vaig sobresaltar quan vaig sentir aquella veu. Normalment només hi havia una senyora gran, però aquella era una noia molt jove que mai havia vist. Quan la vaig veure em van venir al cap les cartes de la Victòria, potser perquè m’imaginava la seva cara igual que la d’aquella noia.

- Posi’m dues barres de quart, si us plau.

- D’acord, ara les hi dono. – Em va dir somrient.

- Mai l’havia vist per aquí, que potser no es troba bé la senyora Carme? – vaig preguntar encuriosit.

- No, bé, sí, en realitat si que es troba bé, però estic ajudant. És la meva mare la senyora Carme. Però no em parlis de vostè que només tinc 18 anys! Seran 54 pessetes.

- Molt bé. – Vaig dir mentre buscava els diners a la cartera i els hi donava. – I tu com et dius, doncs?

- Maria

- Bé, doncs jo me’n vaig Maria. Fins un altre!

- Perdoni, es deixa el canvi... mm... senyor...

- Eudald, i no em parlis de vostè a mi tampoc!. – vaig deixar les barres de pa al terra per poder-me guardar els diners i després me’n vaig anar. M’havia descuidat el pa, però ella no em va dir res més i jo ni me’n vaig adonar. Vaig anar-me’n cap a la universitat i hi vaig arribar 20 minuts tard. Després, quan tornava cap a casa, vaig recordar-me del pa, però llavors ja era massa tard per anar-lo a buscar.

Just després d’haver obert la porta de casa, la meva mare va començar a dir-me cridant des de la cuina:

- Fill meu!!! Ara entenc perquè no busques cap novia!

- Com? – vaig dir tot desconcertat i amb cara d’espant.

- Avui ha vingut a portar-te el pa a casa perquè te l’havies deixat, però, per llàstima, no t’ha pogut esperar perquè tenia feina. Així que la filla de cal forner, oi? – Va dir-me mentre es posava a riure i em donava copets a l’espatlla.

- Tu la coneixes?

- I és clar que si! I trobo que fa molt per tu. Has escollit molt bé, fill.

- Però si no és la meva novia! L’he conegut avui mateix, no l’havia vist mai abans! –em vaig quedar un moment callat. –Demà li aniré a donar les gràcies.

Me’n vaig anar a l’habitació abans que la mare tingués temps d’atacar-me una altre vegada amb més preguntes que no tenien ni solta ni volta, i que, a més a més, tampoc volia sentir. No sé perquè, però només podia pensar en la Victòria i no pas en aquella noia que fins feia poques hores ni tan sols coneixia.

Em vaig estirar al llit després d’haver agafat l’última carta que havia rebut. Me la vaig llegir una altre vegada per mirar-me millor els detalls del seu descobriment, i també perquè em venia de gust tornar-la a llegir... Per un moment vaig pensar que potser teníem la mateixa tauleta de nit, que havia perdurat en el temps. Però era una idea absurda. Com un moble pot aguantar més de 200 anys? Tot i què ho trobava absurd, vaig estar-hi pensant una bona estona fins que al final em vaig decidir per a comprovar-ho. Em vaig acotar per mirar la part de sota de la taula, i ...

Hi havia el mateix escrit i dibuix que m’explicava la Victòria a la seva carta, així que vaig agafar el primer full que vaig trobar i el vaig copiar. No podia ser real, Havia de ser una coincidència. O en realitat eren les mateixes taules? A sota del que vaig copiar, hi vaig escriure unes paraules dirigides a la Victòria preguntant-li si el seu dibuix era igual, i si la tauleta era la mateixa.

Aquella tarda vaig acabar la feina tant ràpid com vaig poder i ni tan sols vaig sopar. Em vaig estirar al llit directament per adormir-me més ràpid. Algun motiu em feia pensar que si m’adormia, la carta arribaria més aviat.

L’endemà al matí, la carta estava allí, al mateix lloc de sempre.

12 de març de 1731

Estima’t Eudald,

En primer lloc dir-te que dibuixes molt bé. Encara no t'he preguntat quin tipus d’estudis fas. Que potser et dediques a la pintura?

Doncs bé, respecte el dibuix que m’has enviat, és idèntic al de la meva tauleta. Així potser si que és veritat que tenim la mateixa taula. I saps què crec? Que potser hauria d’obrir la part de dalt de la tauleta. Però jo ara no puc, perquè no sé on estan les eines al monestir. I tampoc hi entenc en fusteria ni sóc manetes. Així que si se’m trenqués la tauleta segur que les monges s’enfadarien o em farien pagar una taula nova, i ara no tinc massa diners per a gastar-me’ls amb una taula. Així que, què et semblaria obrir-la tu i em dius què hi has trobat?

Molts records

Victòria.

Encara tenia una estona abans d’anar a la universitat, així que vaig decidir fer el que la Victòria em demanava. Vaig anar a agafar la caixa d’eines vigilant de no fer gaire soroll, perquè la meva mare encara no s’havia despertat. No se’m va fer gaire difícil veure com ho hauria de fer per obrir aquella mena de calaix. Vaig agafar l’eina que necessitava i em vaig apropar més a la tauleta per poder treballar millor, però aleshores, alguna cosa no em va deixar continuar. De cop i volta no estava segur de si ho volia fer o no. Vaig pensar en què passaria després d’haver obert aquell calaix. Allà dins hi podrien haver moltes coses que ens podrien ajudar a descobrir quin secret amagaven aquelles cartes. Però realment volia descobrir-ho? Realment volia deixar de rebre aquelles cartes misterioses cada matí? Ben mirat, el que m’estava passant era una cosa extraordinària, que a ningú més li havia passat. M’estava comunicant amb una noia que viva 200 anys en el passat. Era difícil de creure però alhora meravellós. M’agradava que la Victòria m’escrivís. Encara que només fos perquè estava capficada en descobrir el secret, també m’explicava coses de la seva vida, tot i que jo encara en volia saber més. Finalment, després d’haver estat pensant tot això amb l’eina agafada a la mà, em vaig decidir per tornar-la a deixar al seu lloc, abans que la mare es despertés. No intentaria descobrir quin secret duia amagat aquella tauleta.

Al cap d’una estona la mare ja s’havia despertat i aleshores em vaig vestir i vaig anar cap a la cuina per ajudar-la a fer l’esmorzar.

Vaig sortir una mica abans de casa per tenir temps de passar per davant del forn. Vaig mirar de reüll si avui també hi havia la Maria a la botiga, i com que si que hi era, vaig entrar per agrair-li allò d’ahir.

- Bon dia, Maria. Només passava per agrair-te que ahir em portessis el pa a casa. No sé on tenia el cap. Es que no tinc remei... –m’estava intentant disculpar. Però no sabia ni el que em deia. Llavors va ser quan ella em va interrompre.

- Ei! Que no passa res. Em venia de camí i prou. Però m’ho agrairàs d’alguna manera, no? –  em va dir mentre em picava l'ullet i jo em vaig quedar en blanc, no sabia què dir-li. Què pretenia?

- Q... Què? Mm... Es clar... –no vaig poder dir res amb sentit i aleshores la Maria va tornar a interrompre’m.

- No calia que et posessis així, que és una broma! - em va dir amb aquell somriure tan bonic que tenia.

- No, no, que si. Que si que t’ho agrairé. Què et sembla aquesta tarda si anem a prendre un croissant? – li vaig preguntar. No se perquè però em va sortir dir-li així..

- Em sembla bé, però podem prendre un cafè? Es què de croissants en veig contínuament. – em va dir mentre assenyalava a l’aparador, on hi havia una pila de croissants i ensaïmades.

Durant tot el matí vaig estar-me trencant el cap pensant si era correcte o no el que havia fet. Tenia la sensació que si sortia amb la Maria trairia d'alguna manera a la Victòria. Però en realitat no estàvem pas junts ella i jo. Tot i així hi havia un sentiment que pampalluguejava dins del meu pit cap a la Victòria. Me n’estava enamorant. En realitat estava enamorat de veritat, no podia deixar de pensar en ella durant tot el dia. Però no teníem cap relació, ni n’havien parlat. Estava fet un embolic...

Tot i així, aquella tarda me’n vaig anar a buscar a la Maria a la sortida de la feina, per anar a prendre aquell cafè. 

CONTINUA